SIDEBAR
»
S
I
D
E
B
A
R
«
Clausura
gen. 18th, 2010 by estoru

Després d’una sèrie d’entrades relacionades amb aquesta obra de Gustau Muñoz i el posterior anàlisi complet del dietari es tanca l’estudi d’ A l’inici del segle. Un dietari de reflexions.
Ha sigut la meua primera experiència al món dels blogs de la qual acabe satisfet. A pesar d’haver-se tractat d’un blog bastant tècnic dedicat a l’estudi de l’obra ja mencionada, me’n he adonat que aquest format modern és una forma de fer literatura i d’expressar moltes sensacions. Com ja vaig anunciar al inici del blog, aquest fou obert per complir amb el programa de l’assignatura L’assaig català, però que després de complir la tasca encomanada per la professora Maria Conca no sabia fins on podia arribar. Possiblement aniré escrivint de tant en tant anècdotes, reflexions o preocupacions ja siguen de tipus acadèmic i personal.
Des d’ací agrair la incorporació de formats com aquest i el fòrum de lectura al programa d’una assignatura ja que la fan diferent i molt més dinàmica. En fi surto content de la meua primera experiència bloggera i espere que açò solament acabe de començar.

Esteve Torres i Rubió

El camp
gen. 16th, 2010 by estoru

Els camps, els bancals i els tarongers són els testimonis muts que han vist creixer a generacions com la meua. A pobles com el meu, fa uns dotze anys, l’objectiu encara no era tindre el millor telefon mòbil, la millor consola ni tindre l’Internet més ràpid del poble. L’objectiu era ser el primer en eixir de casa per a jugar, a veure qui furtava més taronges, qui recollia més caragols i simplement veure qui arribava més brut a casa.
He de dir que aquestos bancals de tarongers on jo tan disfrutava de menut ja no estan. En lloc d’ells ens han col·locat cases, finques i casetes i cada 300 metres quadrats una zona verda i perquè és obligat. On vull arribar? Moltes vegades acusem als nostres menuts de no ser com els d’abans, d’inconformistes, de solitaris, de casolans, etc. Però ells tenen realment la culpa perque els acusem d’açò? Pense que tots ens hem tornat com ells. L’entorn, la societat ens ha endinsat en un món on les “prohibicions” (pense que si els xiquets d’ara no disfruten amb el que jo disfrutava tant, es perquè d’alguna manera els ho han prohibit. Abans teniem un taronger a 30 metres de casa, ara el tenim a 300), ni jugar al camp, ni tirar cohets, ni fumar als bars (cosa amb la que estic d’acord), fins on aplegaran les prohibicions?

Televisions
gen. 9th, 2010 by estoru

He pensat moltes voltes en esborrar Canal 9 del llistat de canals de la meua televisió. Podria dir que no ho he fet perquè els meus pares (típics pares que quan no saben que veure per la televisió, posen la “nostra” televisió autonòmica ens posen el que ens posen) no volen, però si realment no ho he fet perquè hem sap greu, perquè és la meua televisió i el que realment m’agradaria seria veure-la amb gust i ganes, però no és possible.
En l’entrada del 21 d’abril del 2001 Muñoz ja crítica a Canal 9 comparant la programació de la nit anterior amb la de TV3. Mentre a C9 s’emetia el programa “Nuestras canciones” , presentat per l’andalusa Carmen Sevilla, a la televisió autonòmica catalana s’emetia un programa dedicat a la lectura dirigit pel gran Josep Cuní i on es va plantejar el debat de la necessita o no de llegir llibres. No vaig a entrar a fer comparacions entre aquestes dues televisions autonòmiques, solament volia presentar el tema del qual vaig a parlar a partir de les paraules de Muñoz.
Quan llisc les seues paraules pense, tant de bo fora aquest el problema actual que tenim a la nostra televisió pública, que l’únic problema fora la manca de programació de qualitat i valenciana. Ara el problema és més greu: la censura. Conegut és el tractament de “El cas Gürtel” per part de RTVV, fins i tot ha sigut tracta per molts mitjans nacionals i denunciat pels partits de l’oposició. Però el problema es que aquest cas és un cas més de totes les notícies amagades, censurades o modificades per tal que no afecte al govern de Camps i els seus companys. Un altre dels grans problemes d’aquesta televisió és la vessant econòmica, on s’acumulen deutes milionaris.
Des de fa uns mesos TVV té un nou director que a priori anava a ser molt més plural i anava a salvar econòmicament a aquesta plataforma televisiva. Vorem si compleix un objectiu, els dos o cap.
Açò és tot per a hui, solament em queda donar-vos ànims a tots aquells que comencem els exàmens la setmana que ve però hui i demà disfruteu d’aquest fred cap de setmana. Salut!

Un dia “lleig”
gen. 7th, 2010 by estoru

Hui, dijous, primer dia post vacacional. Dia lleig. Per la pluja, pel fred (sembla que per fi ha aplegat la famosa “onada de fred polar” tan anunciada pels medis), per tornar al treball (comença un més molt dur, almenys per a mi), perquè hi ha molta feina que fer. Però tots aquest motius es queden en un segon pla perquè, hui, 7 de gener, siga considerat un dia lleig. Possiblement puga clavar-me dins d’una cova que no em pertoca, però hui deixarem a un costat el llibre de Gustau Muñoz i tractarem un tema desagradable, la mort o més concretament el suïcidi.
Quins són els motius per a realitzar aquest acte tan macabre i incomprensible? Buscant per la viquipèdia, confirma que no hi ha motius clars, que la única característica comuna entre el milió de persones que moren al any al món per esta causa és “la manca de sentit de la vida”. Açò fa que ens plantejem moltes qüestions, realment una persona pot arribar a perdre completament les ganes de viure? Jo pense que no, o almenys en la majoria de casos, i sobretot del cas que jo parle.
Mentre continue llegint l’article sobre el suïcidi en l’enciclopèdia lliure arribem a l’apartat on la medicina moderna valora aquest acte. Ací ja comence a estar d’acord en algunes coses. La medicina ho defineix així “el suïcidi és un problema de salut mental, associat amb factors psicològics com per exemple la dificultat de viure amb una depressió, un patiment o por ineludible o altres trastorns i pressions mentals. A vegades s’interpreta un intent de suïcidi com una “crida de socors” i atenció, o una expressió de desesperació i el desig de fugir, i no com una temptativa autèntica de morir”. No se si aquest cas concret patiria algun d’aquestos problemes, segur que algun si, que seria la unica cosa que podria donar un poc (solament un poc) de sentit al que ha passat, però estic segur que cap problema és digne de guanyar a una persona, les persones deuriem estar per damunt de tot.
Com ja he dit no se si feia be endinsant-me en aquest tema i sobretot en el cas concret del qual vos he vullgut parlar, ja que no el conec de prop per tal de considerar-me una persona amb autoritat per poder parlar d’ell, però sentia la necessitat d’escriure ja que tots els dies (per no dir mai) es suïcida un xiquet de 16 anys al meu poble. En fi, descansa en pau…

El Barri del Carme
gen. 5th, 2010 by estoru

Abans de començar a estudiar a la facultat, malauradament solament coneixia, amb més o menys profunditat, de València el tram del carrer Xàtiva des de l’Estació del Nord fins a la Plaça San Agustí, el trajecte que hi ha des de l’Estació del Nord fins a la Plaça de la Mare de Déu i el Carrer Colon, des de la Plaça de Bous fins a la Porta del Mar. Com haureu pogut comprovar era la típica persona que acudia des de seu poble fins a la gran ciutat usant el tren, per realitzar les seues compres o passejar una mica. Jo ja tenia inquietuds per conèixer la meua ciutat, València, una ciutat que m’inquietava i m’apassionava i que em feia sentir millor. A la televisió escoltava parlar de les Universitats, del vell llit del riu Túria, de la Ciutat de les Arts i les Ciències, però a mi el que realment , m’interessava era la part antiga de València, el cor de la ciutat, és a dir El Barri del Carme. L’estiu del 2007 (el previ a començar els meus estudies universitaris) pensava on aniria, que faria i com ho faria, ja que no podia quedar-me a viure en València durant el curs. Però l’alegria més grossa em va vindre quan la meua novia em va dir que li havien donat una beca per a viure a una residència universitària situada en ple Barri del Carme. Des d’aleshores hem passejat, disfrutat, recorregut, tots els racons d’aquest barri. Ja considere com a meus edificis que abans soles escoltava parlar d’ells com La Plaça Rodona, la Llotja de la Seda, Les Torres de Quart i de Serrans, El Mercat Central, La Plaça del Negret o L’església de Santa Catalina. A més he conegut el seu ambient, els seus bars, els seus locals i encara ha aconseguí enamorar-me més.

Gustau Muñoz conta al seu llibre que viu al Carme des de fa uns anys i afirma que és un barri abandonat i que ha perdut molta població en els últims anys (dels 80 al 2000), acusa a les institucions de haver-lo oblidat i enlloc de rehabilitar aquest barri antic i històric i de promocionar-lo per atraure la població, haver apostat per malbaratar terrenys de cultiu a les afores de la ciutat per crear noves vivendes i barris. Encara que Muñoz diga tot açò afirma que li agrada el barri i viure en ell. És un barri on es parla valencià, un barri popular.

Com ja he dit abans, conec el barri des de fa poc i aleshores no vull entrar a valorar ni a criticar res. Solament aportare que sembla que durant aquesta dècada que acabem de tancar ha guanyat en habitants, però continua abandonat. Al costat de un edifici perfectament rehabilitat trobem un altre completament enderrocat i açò és una dinàmica que seria interessant canviar per mantindre un barri històric, popular i viu. A pesar de tot açò sempre que passeje per ell acabe diguent-li a la meua Alba “Reina, de majors viurem ací junts”

La vida segueix igual…
gen. 4th, 2010 by estoru

A l’entrada del 11 de març de 2001, Gustau Muñoz ens fa una llista i explica quins són els “problemes” que més preocupen a la societat en eixa data. Després de llegir l’entrada me’n adone que en l’actualitat continuen siguent aquestos problemes els que més ens preocupen, encara que algun per motius diferents. El primer problema que tracta el nostre autor és el dels nacionalismes dins l’Estat Espanyol. Fa 9 anys el que demana Muñoz és la no “demonització de tot nacionalisme” i la “redefinició del mapa mental espanyol”. Com tots sabem a hores d’ara la situació és similar o fins i tot més complicada. No vull aprofundir massa en el tema, tots sabem massa quina és la situació i sabem que casos com l’Estatut de Catalunya, els recents Referèndums sobre L’ independència catalana, i fins i tot els sis títols aconseguits pel Barça el passat 2009 han fet créixer l’odi de la resta de l’Estat Espanyol cap al Principat.

El segon problema que senyala Muñoz es el de d’immigració. Fa 9 anys pràcticament aquest fenomen començava a Espanya, “una societat que no estava preparada per a aquest fenomen”. En un principi d’immigració serví per omplir molts llocs de treball que estaven buits per la baixa natalitat. Però clar qualsevol alteració produeix problemes de tota mena: conflictes socials, racisme, conflictes religiosos i sobretot el que estem patint ara. En un període de inflexió econòmica, tota la mà d’obra que fa pocs anys era necessària ara ”sobra” però aquesta gent continua ací, molts sense treball ni lloc on viure o anar.

L’últim problema que assenyala l’autor és el de l’aigua. Tema omnipresent a la política del País Valencià. L’arribada al poder de ZP va fer que es paralitzara el Pla Hidrològic projectat pel govern d’Aznar. El govern de valencià encara continua considerant açò com una traïció i com una injustícia, però (sense tenir en compte la pressió electoral d’Aragó i Catalunya, amb raó per a mi. Ja que a Aragó l’aigua es considera com l’únic recurs de futur i a Tarragona consideren que els transvasaments destruirien el delta de L’Ebre i amb ell el paisatge, la pesca i l’agricultura ) el fet de haver paralitzat aquest projecte fou acte de sentit comú. Ja que realment per a que anava a ser usada aquesta aigua? Possiblement a ser malbaratada.

S’acaba una dècada i continuem amb els mateixos problemes que a l’inici, alguns vistos des de diferent punt de vista (l’ immigració), altres segueixen igual, Catalunya demanant que es reconega què és una nació (possiblement ara amb més força i organització que mai) i València demanant aigua per ser malbaratada i governant el PP. Com deia Julio Iglesias “la vida sigue igual…”

»  Substance:WordPress   »  Style:Ahren Ahimsa
© Esteve Torres